Veure però no voler mirar

“la majoria de la població infantil de les capes populars a la darreria de l’Edat Mitjana, consistien primer de tot en el fet de sobreviure a la gran mortaldat infantil, a les epidèmies, a la fam... Tot seguit calia integrar-se al món dels adults, perquè els infants medievals no són més que adults encongits” (Vinyoles i Vidal)

I és que en el segle XVI l'única manera que els nens abandonats tenien per integrar-se socialment era la de treballar en un món d’adults, des de ben petits.

La diferència entre nens i nenes era bastant notòria. Ells, podien aprendre un ofici i formar part d’un gremi, però i les noies? L'única manera d’integrar-se a la societat era la de treballar per guanyar un dot i casar-se , es clar, amb nois pobres que les escollirien segons el dot que tinguessin.

Avui en dia aquesta integració ha millorat en països del nord, en alguns aspectes més que altres, però què passa amb els països menys desenvolupats? Què passa amb els nens que han de treballar per viure i viure per treballar?

Malgrat saber que aquest fet, de fa 5 segles ja, encara es repeteix,  sembla que, molts cops, és més fàcil donar l’esquena a aquestes situacions i seguir amb el nostre dia a dia. I és que “ojos que no ven corazón que no siente” ¹, no?

------------------------------

¹ Un vell dit popular.

Vinyoles i Vidal, T. M. “Petita biografia d’una expòsita barcelonina al segle XV” en homenatge a la memoria del Prof. Dr. Emilio Sáez, Anuario de estudios medievales,  (1989) 19, pp. 225-272, Barcelona.